Aquesta setmana, vaig tenir l’oportunitat de participar en la sessió ‘Navigating Transformation in the Mediterranean Maritime Sector’, com a vicepresident segon de l’ANBE (Associació Nacional pel Vaixell Elèctric). L’acte s’emmarcava dins del cicle de conferències MedaLogistics, organitzat per l’ASCAME (Associació de Cambres de Comerç i Indústria de la Mediterrània), en el marc del SIL Barcelona 2025.

La sessió, moderada per Marilena Estarellas (gerent de l’ANBE), va comptar amb la participació de professionals destacats com Adrià Jover (president de l’IEMA – International Electric Marine Boating), Rosina Motilla (Legacy Project Manager de la Fundació Barcelona Capital Nàutica) i Ralph Fakhoury (vicepresident de Green Marine Services).

Al llarg de tota la sessió, des de la meva visió a partir de la meva experiència professional en el món dels ports esportius i comercials, i especialment arran dels projectes que en l’actualitat estic duent a terme conjuntament amb l’empresa Domini Energia, vaig defensar una idea clara, que, des del meu punt de vista, és fonamental i hauria de ser el pal de paller central en qualsevol estratègia de futur per al sector nàutic: si volem que la transició energètica en el sector dels ports esportius i comercials sigui una realitat al llarg de la dècada vinent, i volem que la flota passi de vaixells amb motor de combustió a motors elèctrics, cal que els ports i marines es posin al capdavant i des d’ara mateix iniciïn un procés de transició energètica, per tal de preparar-se al model energètic que hi haurà en un futur immediat.  

La clau és clara: la transformació no ha de començar al mar, sinó a terra.

I és que aquesta transició energètica no s’ha de veure únicament com un pas necessari per fet que aquests ports i marines hauran d’acollir en un futur pròxim embarcacions elèctriques. El sector marítim i portuari, com també altres sectors industrials del país, han d’emprendre la seva pròpia transició energètica per tal de generar una part significativa de la seva pròpia energia, mitjançant fonts renovables, per reduir la dependència de la xarxa elèctrica convencional i garantir estabilitat de costos en un escenari on l’energia serà cada cop més cara i menys previsible. Aquesta sobirania energètica no només els protegirà davant fluctuacions del mercat, sinó que els oferirà un avantatge competitiu clau.

Ja que, si els ports i marines són capaços, en un espai breu de temps, de generar, emmagatzemar i gestionar la seva pròpia energia, i a més ho fan en col·laboració amb les empreses del seu entorn mitjançant la creació de comunitats energètiques, el resultat serà que el preu del kWh que podran oferir serà molt més baix i competitiu que el de la xarxa elèctrica. I això ho canvia tot. Perquè en aquell moment, el que succeirà no serà només que alimentar embarcacions amb electricitat serà molt més econòmic que utilitzar gasoil, com ja ho és ara, sinó que aquest fet esdevindrà el factor econòmic clau i el veritable motor del canvi del sector, ja que convertirà els ports i el seu entorn en veritables hubs energètics. Això donarà als ports un avantatge competitiu en termes econòmics que, probablement, també actuarà com a catalitzador per al desenvolupament definitiu d’altres sectors, com ara la producció d’hidrogen verd, un vector energètic cada cop més rellevant, o a altres sectors econòmics i industrials que, gràcies a aquestes condicions favorables, trobin en aquest entorn una oportunitat real per implantar-se, créixer o reinventar-se.

De fet, en el cas concret de l’hidrogen, disposar d’un cost de l’electricitat molt més competitiu que en l’actualitat faria que la producció d’hidrogen verd fos molt més viable i factible. Atès que el seu procés de producció, a partir de l’electròlisi de l’aigua, depèn fonamentalment del preu de l’electricitat, la disponibilitat d’energia a un preu competitiu permetria que la producció d’hidrogen a les zones portuàries fos més viable i rendible que en l’actualitat, obrint així la porta al desenvolupament d’aquest sector en l’àmbit industrial.

Per tant, si els ports i marines són capaços de mirar més enllà de l’horitzó immediat i aposten decididament, des d’ara mateix, per la producció d’energia renovable, amb independència del nombre d’embarcacions elèctriques que actualment hi hagi a les seves instal·lacions, no només estaran establint les bases que els proporcionaran un avantatge competitiu en un futur pròxim i consolidaran la seva explotació econòmica, sinó que també impulsaran el desenvolupament de la indústria del vaixell elèctric, híbrid i d’hidrogen, i contribuiran a la construcció d’un veritable ecosistema industrial vinculat a la nàutica sostenible.

Tot això posa sobre la taula un missatge clar: cal actuar ara. Qui comenci primer, serà qui marcarà el ritme. I això ja no és només una qüestió de sostenibilitat, sinó d’estratègia empresarial.

La transició energètica s’ha de fer ara, no quan la flota ja sigui majoritàriament elèctrica.